Crisi climàtica i espiritualitat
La consciència ecològica de les religions
Des del seu origen, la humanitat ha experimentat la seva estreta dependència respecte dels elements naturals, indispensables per a la seva existència, una dimensió que tenen en compte totes les tradicions religioses en la seva visió del món, de l’ésser humà i de les seves relacions amb la natura. Algunes tradicions han divinitzat les potències naturals, mentre que d’altres han rebutjat aquesta divinització perquè l’han considerat una forma d’idolatria. Totes, però, porten ensenyaments relatius a la responsabilitat dels éssers humans amb vista a la preservació d’aquest preciós entorn natural.
El patrimoni verd de les religions
El mite modern, que avui dia es pot qualificar de mite global, és posat en qüestió per la crisi ecològica que amenaça el futur de la Terra i de la humanitat. Aquesta presa de consciència ha suscitat un redescobriment de l’ensenyament de les tradicions religioses relatiu al lloc que ocupa i al paper que juga l’ésser humà en la natura. A Occident s’està reconsiderant l’aportació de les primeres religions (xamanisme, animisme, etc.) i la de les tradicions religioses de l’Àsia (confucianisme, taoisme, hinduisme i també el budisme). Tant si conceben la naturalesa com l’obra d’un déu creador com la manifestació d’un principi primordial, tant si la sacralitzen com si no, totes les tradicions religioses recorden a l’ésser humà que no n’és l’amo totpoderós, sinó un dels elements, solidari de tots els altres.