Reflexió Antoni Blanch

Antoni Blanch
Sacerdot, jesuïta.

Pregunta 1: ¿Quina és la lectura que de l’experiència del sofriment en general fa la seva tradició religiosa?

El sofriment és una qüestió profundament humana, que ens concerneix a tots i no només als metges, infermeres o farmacèutics. Cal, doncs intentar de mirar-lo cara a cara, reflexionar-hi i prendre-s’ho molt seriosament.

S’hauria de veure en primer lloc, i en cada cas concret, quines en són les causes, per a procurar anul·lar-les i combatre-les tant com es pugui. Però no ens podem acontentar amb unes quantes denúncies i accions socials, car molt sovint ens trobem amb malalties que no són efecte de cap voluntat humana i, en tot cas, que ja no importa per al malalt que ho siguin o no. La desgràcia palpitant la tenim davant nostre i cal atendre-la de seguida.

Llavors és quan, sense pensar de moment en causes ni en denúncies, s’ haurà d’establir una relació amb el pacient, la més humana i espiritual que sigui possible. Una relació que, naturalment, començarà sempre per procurar alleujar els seus dolors; tot i que aquí tampoc n’hi ha prou amb la química. Calen a més uns gestos humans d’atenció molt cordial i respectuosa envers la persona que tenim davant. Intentar comunicar-se amb ella amb algunes paraules però més que res amb gestos, mirades i totes les altres formes d’expressar-li una autèntica compassió.

Aquí és on l’espiritualitat cristiana començarà a manifestar-se de manera especial, car la compassió, ben entesa i profundament sentida, és per als cristians la més gran de les obres de misericòrdia, que tenim que practicar amb atenció prioritària. Compadir, en efecte, vol dir compartir els sofriments dels altres com si fossin nostres, car, en acollir un malalt compassivament, estem acollint a un germà o germana nostra, com a fill o filla de Déu que és. Així, tot acte de veritable compassió esdevé per al creient un acte religiós, que li permet de veure en el desvalgut que està acollint i tractant amb molta cura, quelcom de realment sagrat, i pot arribar a veure en ell al mateix Crist, tal com ens ho ensenya Jesús amb aquestes paraules, verament místiques: “…en la mesura en què ho vau fer a un d’aquests desvalguts, a Mi m’ho féreu.” (Mt 25,40)

Cal també recordar que Jesús, durant la seva vida pública, no va deixar mai de lluitar contra el dolors dels altres i moltes vegades els curava: “…guaria entre el poble malalties i xacres de tota mena” (Mt 4, 23), i ho feia de manera tan meravellosa que la gent no el deixava descansar i l’assetjava massivament, fins al punt de causar-li dificultats per part de les autoritats, que van acabar condemnant-lo com a un agitador del poble!

Davant, doncs, del sofriment, el cristià procura acostar-se al pacient, sigui qui sigui, intentant experimentar i reproduir en sí mateix els sentiments de Jesucrist, entenent que tot el que faci per aquest desvalgut ho ha de realitzar des del fons del cor, abrusat per l’amor de misericòrdia que el seu Mestre misteriosament li comunica. I per això no és tracta solament de realitzar amb molta atenció les coses que fa, sinó d’assegurar sobretot la forma de fer-ho; és a dir, no només donant del seu temps i de les seves energies sinó donant-se ell mateix. I també cal que tingui sempre molt present que la persona necessitada que té davant seu és precisament el seu “proïsme”, la persona més pròxima ara al seu cor, la que per això representa per a ell, ara i aquí, el Crist en persona; tal com també va explicar Jesús en proposar-nos l’exemple del “bon samarità”, quan un rabí jueu li va preguntà: “¿Però, qui és el meu proïsme?” I Jesús li respongué amb aquest exemple: “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va raure a les mans d’uns lladres, els quals, després d’haver-lo despullat i baldat a cops, se’n van anar deixant-lo mig mort. Casualment, baixava un sacerdot per aquell camí, el va veure i va passar de llarg per l’altra banda del camí. Semblantment, també u levita arribà en aquell indret, el va veure i va passar de llarg per l’altra banda del camí. Però un samarità que anava de viatge, arribà prop d’ell, el va veure i se’n va compadir. S’hi acostà li posà oli i vi a les ferides i les i va embenar; en acabar, el muntà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà es va treure dos denaris i els va donar a l’hostaler, tot dient-li: ´Ocupa-te’n, i les despeses que facis de més jo te les pagaré quan torni.’ ¿Quin d’aquests tres et sembla que va ser proïsme d’aquell que va caure a les mans dels lladres? Ell va dir: El qui va fer amb ell obra de misericòrdia. I Jesús li respongué: Vés, i fes tu igual.” (Lc 10, 30-37)

Pregunta 2: ¿Creu que des de l’oració i/o meditació es possible contribuir a la lluita contra la sida?

L’oració i la meditació cristianes, practicades assíduament, des de les pròpies penes i dolors o sobre el fet més universal del mal en el món, no són en sí mateixes mitjans apropiats per a fer desaparèixer el mal o el dolor, sinó més aviat per anar-hi descobrint un sentit més profund i positiu. I dient això, no desconeixem el que poden assolir en aquest mateix sentit altres actituds filosòfiques o altres doctrines religioses que ajuden l’home a superar el dolor dominant per la força de la voluntat tots el desigs que en són la causa. En cristià, però, el camí que se’ns invita a seguir és menys racional o psíquic i molt més místic i afectiu. Val a dir que es tracta d’un procés espiritual d’identificació personal del creient amb els sofriments de Jesucrist, que va patir i morir per nosaltres.

É s doncs un exercici espiritual de contemplació molt penetrant –i de cap manera un esforç mental ni psíquic—, realitzat amb molta pau però empès per un gran desig d’endinsar-se en el misteri de Jesús, que va patir mogut per un amor extraordinari al seu Pare del Cel i a tos els seus germans.

Ara bé, aquest procés d’identificació espiritual s’ha d’entendre com una veritable iniciació al misteri de la Creu, síntesi que és de tota la vida de Jesús. En el Crist crucificat, en efecte, el creient cristià contempla, en primer lloc, el sofriment d’un just innocent que es lliura al martiri per solidaritat amb tots els que pateixen injustament i amb tots els desemparats del món. I, pel fet d’ésser Jesús ensems Home i Déu, arriba a comprendre que va ser per la seva mort i glorificació que va aconseguir la salvació i glorificació de tots els homes. Misteri extraordinari que no pot ser sinó obra d’un Amor infinit, verament diví, que crea vida nova allà on no hi ha més que mort i corrupció.

En conseqüència, des d’aquestes conviccions de fe, reforçades diàriament per la contemplació i la pregària, pensem que els cristians poden contribuir de manera notable a superar la prostració anímica en què es troben sovint els malalts de la sida: Oferint-los, modestament però amb fermesa i alegria, la creença en aquesta salvació sobre el mal i sobre la desgràcia, que ens ve del Déu de la misericòrdia infinita, i que es manifesta molt particularment a la creu de Jesucrist. No resulta doncs impossible que, explicant-los tot això de manera simple i testimonial, davant d’un crucifix, al que nosaltres devotament venerem, i fent-los-hi besar, amb afectes de gratitud i d’esperança, es pugui aconseguir de vegades un canvi profund en l’ànim d’alguns malalts desesperats.

Lògicament, tot aquest procés exigeix dels cristians un vida d’oració molt sincera i constant, per poder manifestar adequadament als altres aquest gran misteri de la Creu de Crist, que hauria d’ésser sovint el tema central de llur meditació. Noti’s, a més, que la Creu no és cap teoria sobre el sofriment, ni menys encara cap remei material concret per a la guarició d’una malaltia greu, sinó una nova i extraordinària il·luminació, molt personalitzada i amorosa, la qual quan es projecta sobre les desgràcies humanes més irreparables, ens permet de veure-les i assumir-les des d’un punt de mira positiu, i d’entendre-ho tot com inserit en un fabulós procés de rescat que Déu realitza dels seus fills desemparats, o dins d’una extraordinària operació de salvació sobre el mal, que sols pot acomplir-se per obra de la infinita Misericòrdia.

Pregunta 3: ¿Què els diria a un afectat/afectada per el vih, i als seus amics i familiars?

Si es tractés de malalts que viuen com a cristians, potser resultaria menys difícil fer-los veure aquest sentit sobrenatural del sofriment humà. Però, en tot cas i sigui la que sigui la seva actitud religiosa, el que sempre s’ha de fer entendre des del principi és que les malalties no s’han d’entendre mai com una maledicció, que no ens deixaria més sortida que la d’aguantar fins que tot s’acabi…Aquesta actitud fatalista, massa freqüent, per desgràcia, s’ha de combatre sempre, intentant recuperar en el malalt un mínim de llibertat i de consciència de la pròpia dignitat com a persona.

En aquest sentit és bo de començar per admetre que tota criatura humana neix feble i desvalguda, i mantindrà al llarg de la vida aquesta natura seva, fràgil i corruptible, val a dir, mortal. Ara bé, aquesta feblesa connatural, que converteix la persona en un ésser sempre perfectible, el manté també sempre necessitat d’ajuda i protecció. Aquesta condició d’éssers imperfectes i necessitats, pel que fa al cos, la sentirem cada vegada més a mesura que augmentin les fatigues, les malalties i que ens sentim més exposats a la mort. Si abans no n’érem conscients, cal reconèixer llavors, amb lucidesa i humilitat, aquest procés de disminució personal, i intentar compensar-lo no pas adquirint i fent moltes coses per distreure el nostre “ego”, sinó insistint en el creixement interior, mental i espiritual, i augmentant sobretot el nostre amor als altres i disposar-nos per a ésser cada vegada més estimats precisament perquè som més febles. Aquest reconeixement sincer i humil de les nostres carències i necessitats, sense amargor ni massa exigències, ens permetrà d’assolir una gran llibertat interior i una pau, com l’havíem tinguda, que durarà fins a la fi dels nostres dies.

A més, per poc que creiem en el Déu de l’amor i de la providència divina, hauríem de saber acceptar d’alguna manera que la nostra vida –bonica certament, però també molt fràgil, com acabem de dir– ens ha estat donada bondadosament pel nostre Creador, que mai ens ha deixat ni ens deixarà de protegir i estimar, per més que no vulguem entendre-ho… I això ens pot donar certament un gran consol, perquè quan se l’accepta per la fe i joiosament, arribem a entreveure que la nostra existència, que hem rebuda de Déu, té quelcom de sagrat i àdhuc de diví; condició que es fa particularment palesa en els moments crítics de la desgràcia, de la malaltia i de la mort. Perquè és precisament llavors que la fe ens recorda que mai ningú no ha estat abandonat de la mà de Déu, tot i que aquesta presència de Déu en la desgràcia no resulti fàcil sentir-la, sobretot si no s’està preparat ni disposat a acceptar-la.

Doncs bé, aquest missatge, tan essencial i consolador de la fe cristiana, és el que hauríem de saber fer entendre als altres en els moments de gran tribulació. Deixant de banda tots els discursos teòrics, ens hauríem de fer presents davant dels atribolats com a testimonis vius i transparents d’aquesta llum, a través del nostre comportament d’ajuda eficaç i d’estimació afectiva envers els desvalguts, i sobretot a través de la nostra compassió “samaritana”, que brolla d’una fonda identificació amb el misteri del Crist crucificat. Aquest sincer testimoni religiós podrà tal volta arribar a contagiar sentiments ferms d’esperança de salvació més enllà de la mort, no només al malalt, sinó també a la seva família i als seus amics.

Pregunta 4: ¿Per a vostè i la seva tradició, quin significat té la mort?

La mort de cadascú de nosaltres és tan nostra com aquesta vida nostra, que estimem tant i a la que ens arrapem amb tant de deler. Per això penso que hauríem de pensar més sovint en la mort com a una de les coses nostres més importants. Si jo sóc el que sóc gràcies a la meva vida, també ho sóc i ho seré gràcies a la meva mort. I no seria bo d’esperar a conèixer i assumir el sentit de la meva mort, quan ella ja sigui tan imminent que no tingui ni forces ni pau per a fer-ho.

Cal posar-s’hi, doncs, amb plena lucidesa i responsabilitat, car de la meva mort jo en sóc l’únic responsable. Cal també preparar-se anticipadament, amb tota llibertat i amb la fortalesa moral necessària perquè aquest moment suprem esdevingui el més bo i millor de la meva existència; de manera que en el meu final, per contrast amb la meva desfeta corporal i psíquica, pugui contemplares la meva persona arribant a la seva plenitud moral i espiritual. Més encara, resulta també molt convenient que aquesta imatge de la meva mort, així esperada i desitjada, pugui també actuar en el meu esperit com la fita més preuada de la meva vida actual.

Ara bé, una tal concepció de la mort, tant raonable i de caire certament molt personalista, pot sense dubte ajudar a persones molt reflexives i moralment molt conseqüents, en els moments crítics d’una greu malaltia, o davant la imminència de la mort. Però pot resultar inconvenient per a d’altres tipus de persones. En tot cas, el que ara voldríem suggerir és que no sembla adient que visquem anestesiat pel que fa a la pròpia mort, cedint a la inconsciència del nostre temps, que amaga i dissimula la mort tant com pot, i la presenta només com a un trist espectacle de violència, en el que els individus humans van desapareixent de manera mecànica i vergonyosa.

De totes maneres, si nosaltres pensem que és sa i bo pensar de vegades, serenament i sense escarafalls, sobre la pròpia mort, és perquè per a nosaltres, creients, to ho veiem sota la forta la il·luminació de la fe cristiana; fe que ens fa entendre la vida de cadascú com el gran do de la benvolença divina. És doncs un do de valor incalculable, tot i sabent que el seu component físic i psíquic està sotmès al desgast i a la corrupció de la mort; però que, en el seu element espiritual i més íntimament personal, és un do realment immortal, que Déu ens ha donat per sempre més, més enllà del temps i de l’espai.

Ara bé, si crec això amb una fe viva, pensar en la mort és pensar amb admiració i agraïment en el meu destí immortal, el qual pot modificar radicalment el sentit de tota la vida, i més concretament el sentit dels meus cansaments i carències corporals, i pot també capgirar les meves pors davant el meu final temporal, tan incert i fosc en totes les seves circumstàncies. Més encara, pensar cristianament en la mort pot esdevenir un nou motiu de creixement personal, en veure que el meu destí no és defineix pel que faig o pel que posseeixo en aquesta vida, ni menys encara quan hom pot estar patint moltes disminucions i àdhuc marginacions i menyspreus. Car la dignitat de la meva persona queda finalment garantida pel seu destí immortal. Això resulta particularment significatiu en el cas de persones que moren torturades. ¡I n´hi han tantes avui d’aquestes víctimes!
Perquè sembla prou clar i segur que qui tingui sovint present la seva condició d’ésser immortal, s’acreixerà interiorment i se sentirà especialment envigorit i esperançat en els treballs i patiments de l’existència. Més encara, virà conhortat per la certesa de què aquest destí de vida nova, a través del tràngol de la mort, és un do extraordinari del Déu de l’Amor, que re-crea la criatura humana (i la glorifica) per a introduir-la en l’àmbit infinit del seu amor. La qual cosa aixecarà encara més la consciència de la pròpia dignitat, sentint-se com un ésser, realment petit i fràgil, però absolutament volgut i estimat des de sempre i per sempre. Aquesta extraordinària consciència, habitualment mantinguda per la contemplació i la oració, pot a més convertir el cristià en un ésser sempre agraïda i apassionadament amant del seu Déu i Senyor, quan contempli la seva mort i també la morts dels altres, car ho podrà viure amb la certesa de què és tracta d’una victòria de l’Amor sobre la Mort.

Finalment, com a conseqüència de tot això, també podrem comprendre la suavitat amb què algunes persones, profundament espirituals, viuen el moment del seu traspàs, amb molta pau i serenitat, car són d’alguna manera conscients de què es lliuren confiadament –com Jesús a la creu– a les mans del seu Pare, l’Amant infinit. Tot i que a vegades estiguin patint molt en el cos, no deixen d’anar abandonant plàcidament la vida, amb prou coneixement i llibertat, com qui deixa escolar-se pel dits l’aigua del riu de la seva vida, quan ja està entrant en l’oceà.

Sant Cugat del Vallès, setembre 2003.