‘L’única divisió real és entre persones tolerants i persones intolerants’ – Declaració d’Audir davant la sentència als líders del Procés

La paraula diàleg és un lloc comú. Tothom en parla, però tots sabem que costa molt practicar-lo. Raimon Panikkar deia sovint que no podem dimitir del sentit profund de les paraules. Pel fet que el terme «amor» sigui maltractat i se’n faci un mal ús, no el deixarem pas caure en l’oblit ni dimitirem de la tradició de saviesa que atresora. El filòsof català de la interculturalitat, que era un enamorat de la innovació lingüística i que la cultivava amb els seus famosos neologismes, reivindicava el sentit i la tradició legítima de les paraules. Des d’AUDIR volem reivindicar el sentit profund del diàleg a tots els nivells i davant de qualsevol situació, també i especialment en situacions de conflicte com la que viu Catalunya.

En l’àmbit del diàleg interreligiós i interconviccional sabem que l’actual problema i desafiament humà no és el conflicte entre les religions, o entre les creences i conviccions no religioses,  sinó més aviat entre tolerants i intolerants, entre el discurs de l’amor i el discurs de l’odi. L’única divisió real és entre persones tolerants i persones intolerants, siguin d’on siguin i tinguin l’etiqueta que tinguin. Ens cal una conspiració dels tolerants però no per anar en contra dels intolerants —que seria una contradicció— sinó per treballar sinèrgicament per ajudar les persones intolerants a perdre la seva por i la seva inseguretat.

El moviment interreligiós i interconviccional és conscient que, per primer cop a la història, ara és possible veure totes les tradicions religioses i conviccionals com a patrimoni comú, com una saviesa i riquesa de tots que porta cap a l’acceptació de l’altre com a tal, sense reduir-lo a la submissió i a l’obediència, acceptant la seva identitat i el seu valor humà, ètic i espiritual. L’altre té valor perquè és diferent, perquè aporta innovació i creativitat, perquè té una perspectiva nova. L’altre, quan no s’imposa amb violència i coacció, em permet redescobrir allò propi amb un aire renovat i revitalitzador. És un canvi revolucionari: és l’hora de les identitats obertes, múltiples, complexes, dialogals i col·laboratives. És l’hora de la llibertat.

Des d’aquesta perspectiva, qualsevol actitud autoritària és una rèmora o, fins i tot, un pas enrere. Des d’aquesta perspectiva, tota minoria no és una amenaça als meus privilegis sinó una possibilitat de creixement i de fecundació, d’autocrítica, i un desafiament a l’empatia i a la generositat de les majories. En la història de les religions, els màrtirs, els perseguits, les víctimes són testimonis del fracàs de la humanitat i dels missatges humanistes dels fundadors i mestres que han formulat les grans intuïcions espirituals de la humanitat. L’acceptació de l’altre, l’amor, el perdó, la reconciliació i la no-violència són, en canvi, coherents i resultat d’aquests savis i sàvies de totes les tradicions humanes que conformen una humanitat compartida i per a tots sense exclusió, l’única que pot fer possible la supervivència de l’espècie.

Es diu sovint que la prova de foc de les democràcies, la prova del cotó, és si saben tractar bé les minories, si aquestes s’hi senten ben reconegudes i acollides. En el diàleg interreligiós i interconviccional veiem sovint la generositat, i fins i tot la tendresa, de majories religioses que accepten i acullen a minories. Però el camí no ha estat fàcil. Tots recordem les guerres de religió, els discursos de l’odi, les fòbies entre i contra les religions (antisemitisme, islamofòbia, cristianofòbia) o contra les conviccions no religioses (ateofòbia). Encara hi ha llocs del planeta que pateixen aquesta xacra i molt… Encara de tant en tant en veiem brots a casa nostra. Tanmateix, les tradicions religioses han anat fent un recorregut, una transició des de discursos i pràctiques exclusivistes i excloents a discursos tolerants i inclusius, fins arribar a discursos cada cop més pluralistes. Cal pedagogia, estratègia i, sobretot, compromís decidit i persistent.

Els estats, les nacions i els pobles, sobretot els més poderosos, tenen encara molt camí per recórrer. Les tradicions religioses i les plataformes de diàleg interreligiós i interconviccional no poden ser alienes al creixement democràtic i polític de les societats del seu entorn. El diàleg interreligiós i interconviccional és un pilar essencial de la cultura de la pau i del diàleg que l’humanisme internacional vol promoure. Sentències com la del 14 d’octubre ens fan conscients de la quantitat de feina que encara tenim i són testimoni del fracàs d’una humanitat sempre fràgil i de la necessitat urgent del cultiu de la qualitat humana profunda, font de la humilitat, la generositat, la solidaritat i l’autèntica justícia, que mai té vençuts ni sotmesos.

Posem en perill la nostra societat i el nostre món si l’únic que pretenem és vèncer l’enemic. Només el diàleg obert i sincer afavorirà la cultura de pau. I, des d’AUDIR, amb l’ajuda de la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós i de la United Religions Initiative, continuarem treballant perquè aquest diàleg sigui possible.

Barcelona, 15 d’octubre de 2019