Home Sida Reflexió Mercè Claret

Reflexió Mercè Claret

Benvolguts,
Benvolgudes,

Ara tot just fa un any, vaig tenir la oportunitat de treballar en una zona de l’Àfrica
on el Sida forma part de la vida quotidiana de la gent, perquè la majoria conviu
amb la malaltia sense que això suposi un trasbals gaire gran per les seves vides. I
no perquè no sigui un daltabaix, que ho és, sinó perquè no es poden permetre el
luxe de parar-ho tot i concentrar-se només en la seva salut. Per ells i elles la vida
continua…
Desgraciadament, els malalts del sida dels països del tercer món han aprés que
aquesta enorme amenaça anomenada sida, de la que no en saben més que el
nom, pot entrar en les seves vides o en les d’aquells que més estimen, en
qualsevol moment, i que, malgrat tot el dolor que això els suposa, han de seguir
endavant, afrontant nous obstacles i noves dificultats, com si no en tinguessin prou
amb les els depara dia a dia.
Davant l’experiència d’aquesta situació, hom només pot tenir sentiments
d’admiració pel coratge d’aquesta gent.
Recordo com n’era de terrible el drama del sida allà, i com cada dia ens arribaven
notícies de noves persones infectades pel virus arreu on anàvem: germans, fills,
amics, companys de feina amb els qui teníem una relació estreta i amb els que
compartíem molt més que un dia de feina. Això ens afectava a tots i ens omplia de
ràbia i d’impotència, perquè havíem d’afrontar el començament d’una altra història
tràgica, d’una altra vida escapçada.
Malgrat tot, enmig d’aquelles situacions dramàtiques, a vegades, podíem veure
brollar guspires d’esperança reflectides aquells homes, dones i infants que patien
la mateixa malaltia. Era quan alguns d’ells aconseguien assolir un mínim de
qualitat de vida gràcies als antiretrovirals, però, sobretot, gràcies a la seva força de
voluntat, paciència i ganes de viure. Aleshores, no era rar veure com aquestes
persones donaven el seu temps i les seves poques energies a transmetre la seva
experiència de “millora” als altres, en un esforç per aconseguir atenuar una mica el
fantasma i l’impacte del sida en els recent contagiats.
De l’esforç i de la fortalesa d’aquella gent per tirar endavant, varem tenir ocasió de
treure’n lliçons molt vàlides aquells que convivíem amb ells i elles, però procedíem
d’un primer món asèptic i suposadament perfecte, on no hi ha cabuda per les
situacions que surten de la“normalitat”, donat que estem programats per a
reaccionar des de la por i la desconfiança
I així és com em sentia jo davant d’aquelles persones, covarda, petita,
poruga….Sobretot quan els preguntava com estaven, com es trobaven i si tenien
prou forces per afrontar el dia. Davant les meves preguntes quotidianes, em
miraven amb ulls profunds i em responien “Ndiri bwino, Zikomo!!!”, “Estic bé,
gràcies!!! I tot això amb un somriure d’agraïment perquè m’havia interessat per ells
i per la seva salut.
Cada vegada prenia més consciència que, en aquell context i situació, l’única que
tenia alguna cosa per agrair era jo, per les lliçons de fortalesa i de vida que
contínuament rebia. Allà vaig aprendre que per damunt de qualsevol
esdeveniment i situació, hi ha quelcom més profund i misteriós: la dignitat de cada
persona.
Mercé Claret i Trait
Metges Sense Fronteres
Experiències a Angola (2004), Sudàn-Darfur (2005), Malawi (2006).

Coordinadora del projecte SIDA.

Leave a Reply