Reflexió Elisabeth Lheure

Elisabeth Lheure
Comunitat Bahá’í de Catalunya

Quina és la lectura que de l’experiència del sofriment en general fa la seva tradició religiosa?

Per als bahá’ís la realitat de l’ésser humà és espiritual, més que material; el percebre la nostra dimensió espiritual fa que afrontar les dificultats de la vida resulti – potser- més senzill, però no ens fa immunes a les proves, el sofriment i els problemes de la condició humana.

Tots estem “comdemnats” a conèixer el sofriment i les tribulacions, no hem de considerar-los com una mortificació o càstig.

Bahá’u’lláh explica que ens succeeixen adversitats perquè cada ànima pugui “posar-se a prova en la pedra de toc de Déu”, i “el veritable es pugui reconèixer i distingir-se del que és fals”. Si meditem sobre els nostres sofriments en aquesta perspectiva, els veiem com a “benediccions” malgrat que no ho semblin. Ens donen oportunitats –úniques- per a créixer espiritualment, desvetllar la nostra essència espiritual i acostar-nos a Déu, el nostre Creador.
Mitjançant les proves i les dificultats aprenem a tenir més fe i confiança en Déu i ens sentim espiritualment estimulats, desenvolupats i ennoblits.

‘Abdu’l-Bahá explica com el sofriment ens ajuda a créixer espiritualment: “La ment i l’esperit de l’home avanCen quan el sofriment els posa a prova. Com més es llaura el camp, millor creixerà la llavor i millor serà la collita.”

Creu que des de l’oració i/o la meditació es pot contribuir a la lluita contra la sida?

Avui dia s’evidencia un renaixement extraordinari de la fe en la eficàcia dels mitjans mentals i espirituals de tractament i guarició. Molts, en reacció contra les idees materialistes sobre les malalties i la seva medicació, se n’han anat a l’altre extrem, negant que els “medicaments materials” y els mètodes científics tinguin cap valor.

Bahá’u’lláh ensenya que la ciència i la religió – les dues forces més poderoses de la vida humana – han d’estar en perfecte acord : hem d’examinar i utilitzar totes les facetes de la vida i del coneixement humà, a la llum tant de la religió com de la raó.

Bahá’u’lláh i ‘Abdu’l-Bahá han revelat centenars d’oracions per ús dels creients en diferents ocasions i diversos propòsits; entre d’altres, oracions per la guarició que posseeixen un poder i un esperit molt especial.

Però Bahá’u’lláh reconeix el valor dels remeis materials, tant com dels espirituals; i ens recomana en el Kitáb-i-Aqdas de consultar “metges hàbils en cas de dolences i malalties”.

Per tant, els dos camins són, en essència, compatibles i es reforcen mútuament i tots els mitjans de guarir i sanar que beneficien l’ésser humà han de ser valorats, promoguts i utilitzats amb el més gran avantatge possible.

Per a vostè i la seva tradició, quin significat té la mort?

Els bahá’ís creiem que la vida terrenal és només l’estat embrionari de la nostra existència i que alliberar-nos del nostre cos és com un nou naixement, per mitjà del qual l’esperit humà entra en una vida més àmplia i més lliure. L’ànima no mor; perdura eternament.

Bahá’u’lláh escriu que “Déu ens ha creat a tots, i tots tornarem a Déu”. També diu: “el més enllà és diferent d’aquest món, de la mateixa manera que aquest món és diferent del que coneix el fetus a la matriu de la seva mare”.

L’analogia amb la matriu resumeix el punt de vista bahá’í sobre l’existència terrestre. Segons això, els bahá’ís veuen la vida com una espècie d’escola on cada persona és lliure d’adquirir, desenvolupar i perfeccionar les qualitats que li caldran en la vida següent. Bahá’u’lláh ens assegura que l’ànima segueix vivint després de la mort i que segueix el seu progrés fins assolir la presència de Déu.

“La naturalesa de l’ànima després de la mort física no es pot descriure, escriu Bahá’u’lláh. (…). “La llum que aquestes ànimes irradien és responsable del progrés del món i de l’avenç dels seus pobles. Són com el llevat, que fa aixecar el món de l’ésser, i constitueixen la força animadora per la qualles arts i les meravelles del món es manifesten”.