Reflexió Consell Evangèlic

Consell Evangèlic de Catalunya

Quina és la lectura que de l’experiència del sofriment en general fa la seva tradició religiosa?

De sofriment, patiment, dolor o pena tots n’hem experimentat, ja sigui en l’aspecte físic —per malaltia, accident o violències en la família—, ja sigui en l’aspecte emotiu —com patir una pèrdua per mort, abandonament o divorci—, o bé dolor degut al creixement i l’acceptació de pèrdues, com un projecte de vida. De vegades el dolor se sent en un sol àmbit, però habitualment no podem prescindir de cap dimensió de la nostra personalitat.

La intensitat del sofriment variarà des d’un dolor fort i passatger que no deixarà rastre, fins a un d’intens i durador que es pot apropiar de la persona en la seva totalitat: desorganitza l’estructura psíquica, amenaça l’equilibri i la integració de la psique amb el cos, ens tanca als altres, afecta la nostra vida laboral i social, bloqueja els nostres projectes i els nostres desigs, dóna un color especial a les nostres emocions i afectes, influeix en el nostre raonament, complica la nostra activitat de pensar i té conseqüències importants en la nostra vida espiritual, fins arribar, de vegades, a posar en crisi la nostra fe.

El dolor és una experiència humana que no sempre s’ha d’evitar, hi ha un sofriment extrem i un sofriment que madura, un dolor que ens tortura i ens destrueix i un dolor que ens posa en guàrdia i ens avisa.

Un protestant de tradició anglicana, John Stott, ha dit que “el fet del sofriment constitueix el desafiament individual més gran a la fe cristiana”.

És cert que no hi ha un obstacle major per a la fe que el de la realitat del mal i del sofriment en el món. Per al creient, la major prova de fe que existeix és admetre que el Déu que l’estima permet que sofreixi, de vegades de manera intolerable.

No és antinatural, si ens basem en les Escriptures, sentir dolor, ni és poc espiritual expressar-ho; quan el dolor “ens colpeja” ens cal reflexionar de seguida sobre el caràcter de Déu i les promeses que Ell fa a aquells que passen una prova. Així, Josep retreu als seus germans el mal que han fet, al mateix temps que dóna gràcies a Déu pels beneficis rebuts: el sofriment, en certa manera, deixa de ser sofriment en el moment que troba un sentit, com pot ser el sacrifici.

En el sofriment, un cristià pot arribar a obtenir les promeses fetes per Déu, com ara la misericòrdia, la fidelitat, el seu amor en circumstàncies doloroses. Pel sofriment un cristià es converteix en testimoni del sofriment de Déu i rep l’amor i el suport d’altres cristians. En el sofriment, les virtuts pietoses són volgudes com a defenses per alliberar-nos del pecat o de la malaltia i per ser dependents de Déu.

Amelia Silva García
Psiquiatra protestant

Creu que des de l’oració i la meditació es pot contribuir a la lluita contra la sida?

L´oració és una expressió profunda que surt de l´acceptació i la meditació de la Paraula de Déu. És imprescindible per poder mantenir viva i fresca la realitat de Déu. Pregar és relacionar-se amb humilitat amb Déu, el creador de la vida, de la creació i de totes les coses. És acceptar la seva sobirania i voler pensar i viure de la manera que Ell ho fa. Durant la pregària és necessari que siguem transformats, que els nostres esquemes puguin ser canviats. L´oració ens porta a identificar-nos amb Déu, a conèixer la veritat amb majúscules. Definitivament ens fa lliures.

Joan Pasquina
Director d’una casa d’acollida de malalts de sida

Què els diria a una persona afectada pel VIH i als seus amics i familiars?

Senzillament li presentaríem una persona que està per sobre de tot això, lliure de prejudicis socials, interessat a conèixer-lo, algú que el tractarà amb amor, que el dignificarà i en farà un ésser humà valuós i amb futur. Algú que li obrirà els ulls i farà que hi vegi més enllà de la seva realitat, algú que li pot treure les pors, la culpabilitat, l´angoixa i que li pot donar llibertat, pau i goig fins i tot en la seva situació. Aquesta persona és Jesús i això és el que va fer mentre vivia físicament a la terra i això és el que continua fent avui dia a través dels seus deixebles.

És clar que hem d´estar disposats a estar sotmesos al seu Esperit, a la seva manera de pensar i de veure les persones i la situació que cadascuna viu. Jesucrist ha de poder utilitzar les nostres vides d´una manera integral, tot el que som i tenim.

Una persona amb sida, com qualsevol altra, valora el fet de sentir-se estimada, acompanyada, ajudada; de sentir-se com una persona normal.

Ha de saber que Jesús va morir per ella, perquè pugui gaudir d´una nova vida amb tot el que això representa també quant a les seves decisions i manera de pensar. A través de la Paraula de Déu aquestes persones podran rebre el missatge de Déu, que és el mateix per a tothom. Per Déu la sida no és cap motiu de discriminació, al contrari: ell vol que aquestes persones sàpiguen que no estan soles i que Déu les accepta plenament i poden formar part de la seva gran família.

Per a vostè i la seva tradició, quin significat té la mort?

Si la vida, en el pensament bíblic, significa comunió amb Déu i amb tota la seva creació, la mort significa la separació de Déu i de tota aquella creació en què l’ésser humà ha viscut.

En la Bíblia no existeix oposició —ni tan sols distinció— entre la vida espiritual i la vida física, i, per això, s’utilitza la mateixa paraula “mort” per designar la nostra separació moral de Déu pel pecat i la nostra mort fisiològica. Entre molts passatges, destaca els text de sant Pau als Colossencs: “Vosaltres éreu morts per culpa dels vostres pecats (…) però ara Déu us ha donat la vida juntament amb Crist” (Colossencs 2, 13). Per als escriptors bíblics, per tant, es pot estar mort tot i gaudir d’una vida física i psíquica exuberant. Tots podem veure homes i dones pletòrics, fins i tot de temperament, però ens adonem que realment no tenen vida.

Malgrat tot, seria un error creure que la mort és només espiritual. Tant com de la mort espiritual, a la Bíblia es parla de la mort física, d’aquesta mort tan concreta contra la qual es lluita cada dia quan arriba la malaltia, d’aquesta mort que ens fa tanta por. La Bíblia no menysprea —ni molt menys— la mort física, com feien els estoics de l’antiguitat o com fan alguns orientals avui dia. La mort és descrita a la Bíblia amb un realisme impressionant en què l’angoixa de l’ésser humà es manifesta amb terror, por, desesperació i dolor. Però la Bíblia mateixa ens mostra el crit de triomf gràcies a la fe. Sant Pau també ens diu : “Per mi viure és Crist i morir és un guany”.

Aquesta fe, per més viva que sigui, no evita l’angoixa de la mort, perquè la Bíblia és infinitament humana: comprèn, comparteix i mai no condemna la por natural de la vida davant de la mort. La Bíblia anomena la mort el “reialme del terror” (Job 18, 14), la considera el gran enemic, tan gran que serà “el darrer enemic destituït” (1 Corintis 15, 26). No hi ha cap ésser humà que no tingui por de la mort. I, com diu Pascal, “l’home s’esforça constantment per distreure aquesta por tota la vida”.

El pensament de la mort porta el creient a respectar els misteris de Déu més que no pas a voler explicar-los. La doctrina cristiana no ens presenta la mort com el final d’un procés normal, sinó més aviat com el resultat d’un estat de coses trastornat des del seu origen en aquest món perfecte creat per Déu.

La mort no ha de ser considerada només com un fet natural, sinó també com un esdeveniment històric que posa de manifest la constitució existencial de l’ésser humà com a pecador. La mort de Jesús i la seva resurrecció apareixen en el Nou Testament en connexió directa amb la nostra mort i la vida futura. L’expressió “Crist morí pels nostres pecats” (1 Corintis 15, 3), pensament present al llarg de tot el Nou Testament, serà per al creient la força i l’esperança que li permetin afrontar la mort, en saber que la mort no és sinó el pas d’una vida a una altra. Una nova vida en presència de Déu on, com diu el llibre de l’Apocalipsi, “eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment…” (Apocalipsi 21, 4).

Josep Lluís Suàrez
Pastor protestant